Potosí va tenir entre els segles XVI i XVII la mina de plata més gran del món. Ubicada al que van anomenar, amb raó, Cerro Rico, els espanyols van extreure’n molta riquesa. Des d’aquest punt de Bolívia, a 4.000 metres d’alçada, en sortien tones i tones de plata que arribaven a tot Europa. En 50 anys, la ciutat va multiplicar per 10 la seva població, passant de 14.000 habitants l’any 1547 a 150.000 el 1611.

Tot i que la ciutat va caure en decadència quan els espanyols van abandonar les mines després d’haver-les sobrexplotat, el Cerro Rico és encara un laberint de quilòmetres i quilòmetres de passadissos subterranis. Un autèntic formatge Gruyer que encara no ha deixat d’excavar-se.  És el punt més turístic de la ciutat i molts viatgers només hi arriben amb l’objectiu d’endinsar-se a les mines. Nosaltres no hem volgut fer-ho. Som raros? No, som congruents amb el que pensem i  reivinquiquem que es pot visitar Potosí sense anar a les mines. Que per què no hem volgut entrar-hi? Bàsicament per tres motius:

1. Des del 2012 el govern ha dit que la mina està en risc de esfondrament. Hi ha més de 100 quilòmetres de galeries excavats.
2. No volíem participar en el negoci de convertir la misèria humana en espectacle (les condicions en les que treballen els miners són infrahumanes).
3. (I no menys important). Per la claustrofòbia de la Cris

Per què no visitar les mines de Potosí?

Entenem que aquesta visita pot obrir els ulls a la crua realitat i misèria que passen els treballadors de les mines, i que pot ser una aportació econòmica adicional a la seva situació d’extrema necessitat i pobresa. No obstant, després d’haver-nos informat en agències i llegit comentaris a Internet sobre com alguns operadors funcionen, hem arribat a la conclusió que moltes de les agències exploten les visites a les mines com a purs espectacles per fer calers i repartir-ho entre poques mans (al cap i a la fi són empreses privades que han de pagar el lloguer dels seus locals, impostos, personal, transport i tenir beneficis). Per tant, creiem que el que arriba al miner és ínfim, comparat amb el que podria arribar amb un altre tipus de mecanisme, com per exemple el de les ONGs (de les bones, no de les corruptes és clar!).

No pensem que per tenir una idea de com treballen els miners, calgui visitar-los. Vindria a ser el mateix que les fotos de morts explícites als mitjans. No cal posar una imatge d’un mort en un accident de trànsit, n’hi ha prou amb explicar-ho. I Internet n’és ple d’explicacions detallades del que pots trobar en aquestes mines que, per cert, no compleixen cap mesura de seguretat i entrar-hi, significa també arriscar la vida.

A partir d’aquí us preguntareu, i si no entrem a les mines, què fem a Potosí? Us proposem 3 plans que no impliquen una visita a les mines.

Una volta pel nucli històric de Potosí

Potosí va arribar a ser considerada una de les capitals de l’imperi espanyol a Sud Amèrica. Tot i que ara es troba en un estat molt decadent, el nucli històric és ple d’esglésies barroques i palaus que al segle XVI i XVII van acollir els conqueridors espanyols que van venir a fer-hi fortuna. Us recomanem passejar per centre sense rumb i endisar-vos a carrerons estrets de cases de color ocre. No espereu la paleta de colors vius d’altres ciutats colonials com Trujillo a Perú o Granada a Nicaragua, ni el blanc impolut que tenen els edificis a Sucre. És un ciutat hostil que, tot i que el Carles dirà que li va agradar, la Cris puntualitzarà dient que “té alguna cosa”. La veritat és que ens ha enganxat en uns diees de fluixera (amb en Carles amb febre -res important) i no us en podem destacar cap edifici en concret, però si que direm que no us podeu deixar pedre la Plaza 10 de Noviembre on hi ha la Casa de la Moneda, la Catedral i l’ajuntament. També podeu entrar a la Catedral (només amb visita guiada). Ens van dir que la catedral no és res de l’altre món, però si pugeu al campanar hi trobareu molt bones vistes. Per més panorames, també teníem apuntat el Convent de San Francisco i la Torre de la Compañía de Jesús. No vam estar a cap dels llocs i no podem dir-vos si val la pena o no.

Visiteu la Casa de la Moneda

La Casa de la Moneda us permetrà fer-vos una idea del que va significar l’explotació del Cerro Rico a Potosí sense visitar les mines de plata. És una visita de dues hores que només es pot fer guiada en grups reduïts. Entrareu a diferents estances de la casa, en un recorregut per us portarà a descobrir la història de la ciutat des del segle XVI fins gairebé l’actualitat. La part més interessant són les sales on s’encunyaven les monedes amb la plata que s’extreia de les mines. Les primeres, al segle XVI, es feien a mà amb l’ajuda de les màquines de laminar la plata que es van portar des d’Espanya i que necessitaven mules per moure els engrenatges enormes de fusta. És l’època més fosca de l’encunyació de monedes, quan s’obligava els índigenes a fer treballs forçats per fer funcionar aqeustes màquines i els forns on es fonia la plata. La darrera part de la visita us portarà a descobrir les màquines més moderes, com les que utilitzaven el vapor per generar energia. I atenció a la dada curiosa! Actualment, Bolívia no elabora les monedes que circulen pel país perquè no li surt rentable.

L’entrada al museu costa 40 bolivianos per persona amb la visita guiada inclosa.

Relaxeu-vos (no no) a les aigües termals del voltant del poble

Si com nosaltres teniu ganes de relaxar-vos una mica, creureu que visitar les aigües termals que hi ha pels voltants de Potosí és una opció. Us equivocareu com nosaltres, però passareu una bona estona. Podeu anar a les termes de Miraflores a Tarapaya, que més que un lloc termal, són un parc aquàtic, amb tobogant inclòs! L’aigua és calenta, sí. Hi ha bombolles i salts d’aigua, també, però la pisicna és plena de famílies jugant a pilota i està ambientada amb una música infernal que passa el límit dels decibels permesos a qualsevol local d’oci nocturn de Barcelona. Potser no en sortireu relaxats, però sempre podreu dir que heu viscut una experiència termal diferent!

L’entrada a la piscina val 4 bolivianos per cap i el taxi compartit ens va costar 50 anar i tornar a dividir entre 3 passatgers, amb espera inclosa.

Informació pràctica

Les ciutats més importants des de les quals podeu arribar a Potosí són Uyuni, Sucre i Tupiza. A tots tres llocs hi trobareu autobusos o taxis compartits. Nosaltres vam fer el trajecte amb taxi compartit des de Sucre i vam tardar unes tres hores. Vam escollir aquest mitjà de transport perquè vam creure que ens seria més fàcil controlar el conductor. Recordeu que a Sud Amèrica, i sobretot a Bolívia, no condueixen gaire bé i és habitual que ho facin amb unes copes de més. Nosaltres vam haver-li de cridar l’atenció al nostre conductor unes quantes vegades per excés de velocitat. Finalment vam arribar sans i estalvis però no el recordem com el millor trajecte de la història… El viatge ens va costar 80 bolivianos a tots dos.

Per moure’s per la ciutat ho podeu fer a peu o amb taxis compartits i amb busos locals si heu d’anar a les afores. Nosaltres vam anar un parell de cops a l’estació de busos per reservar el bitllet cap a Tupiza amb bus local i ens vam gastar quatre duros.

De Potosí, no recordem cap restaurant especialment bo, però trobareu menjar de supervivència als locals del centre històric.