Huilloc: dues truites, una nena guia i un camió

Un colectivo atapeït de locals ens porta a Huilloc, un poble andí situat a 3.500 metres d’alçada. Sense carrers asfaltats, amb cases fetes de fang i ple de color dels fils que teixeixen les dones a cada cantonada, trobem en aquesta petita població l’essència més pura dels quechuas andins. Arribem a l’hora de dinar i passegem pel poble sota l’atenta mirada de tots els locals mentre busquem un restaurant on ens han dit que serveixen la millor truita de la zona, però avui és tancat. Preguntem a una de les teixidores si hi ha algun lloc on poguem menjar. Gairebé no parlen espanyol, però l’entenen i, de seguida, una de les seves companyes s’aixeca i camina fins al riu. Al costat d’un pont hi han construït un petit tancat on crien truites i n’agafa dues de ben formoses. Amb senyals ens indica que la seguim i en menys de 5 minuts ens plantem a casa seva. Ens fa seure en un petit menjador i li diu a la seva filla que ens pari la taula. “Això és molt millor que un restaurant!”, pensem. Al cap de 20 minuts tenim dues truites de riu al plat. Boníssimes!

Ben dinat, la nena ens diu si volem acompanyar-la al poble. Quin luxe tenen una guia com ella. L’Eliana, d’11 anys, ens porta a jugar al riu amb les seves amigues, a veure com les dones retornen les vaques al corral i la casa del seu tiet on quatre homes la fan petar mentre veuen passar les hores. Això sí que és turisme vivencial, i gratis!

Abans que es comenci a fer fosc preguntem per la van de tornada. Ni al colmado que sembla tret de “Temps de Silenci” ni a la casa que fa una hora que estenen roba ens deixen clar a quina hora passa. Ja sabem que a Perú la sinceritat no està a l’ordre del dia i ens temem que no hi hagi colectivo fins demà. Així que decidim començar a caminar. Calculem que són uns 15 km fins al poble però esperem trobar algú que ens hi acosti. Quan ja portem una hora caminant, passa un camió. El parem i ens diu que podem pujar a la zona de càrrega. Tenim companys de viatge. Tres nenes d’allò més espavilades i sis adults. Ens expliquen que venen d’una convención religiosa i smbla que tenen ganes de posar en pràctica el que han après. Entre “Conocen a dios?“, “el cielo es un lugar puro y blanco donde se respira harmonia“, i “no hay que temer a la muerte” ens fan una classe de Cataquesi de l’A a la Z.

El camí entre bots, preguntes i cançons passa ràpid i en menys de vint minuts ens plantem a Ollantaytambo. Avui ha sigut un dia rodó, dels que marquem al nostre diari de viatge com a Dia 10.