Vilcabamba, el poble on la gent viu més de 100 anys

En Juan, l’Antonio i en Manuel tenen 65, 50 i 42 anys.  Només pel fet de fer vida a Vilcabamba, ja podrien viure més de 100 anys. El número exacte es desconeix, però es diu que en aquest poblet al sud d’Equador hi ha moltes persones que han superat els 120 anys. Des d’aquest descobriment, es coneix la localitat com “El Valle de la Longetividad”.

A nosaltres la dada ens crida molt l’atenció i buscant a Internet descobrim que s’han fet molts estudis per determinar el perquè d’aquest fenòmen en aquest punt del planeta. Els més escèptics es conformen en dir que la majoria de la gent gran mentia sobre la seva edat real, però d’altres ho atribueixen a un clima temperat tot l’any que ronda els 20 graus sense canvis de temperatura bruscos (també diuen que és la vall de l’eterna primavera),  a la gran qualitat de l’aire, de l’aigua i del menjar que s’hi cultiva, a l’estil de vida tranquil i a l’exercici físic diari que suposa la feina al camp (la majoria dels habitants es dediquen a l’agricultura).

Només arribar al poble, intentem buscar gent gran que confirmi la dada, però lamentablement, ara la Plaza de Armas és propietat dels gringos que s’hi han afincat, la majoria amb un aire hippie. Imaginem com deuria ser la localitat als anys 70, sense tantes botigues de souvenirs ni restaurants i espectacles de carrer fets a mida del turista.

Finalment, topem amb en Juan, l’Antonio i en Manuel i podem conversar una estona amb habitants de Vilcabamba. “Mi abuelo murió a los 118”, salta en Juan, “Y el mio el año que viene cumplirá los 100”, afegeix en Manuel. Bingo! Per fi algú ens confirma la dada. La pregunta immediata és: “¿Y por qué creen que se vive más en Vilcabamba?”. “Por la calidad de l’aire”, diu en Manuel. “Y por qué tenemos la mejor temperatura del mundo”, afegeix l’Antonio. “No, no, la clave está en el agua del río”, assegura en Juan. I continua dient: “Está helada, pero cuantas más veces te bañas en él, más años vives”. Se’ns obren els ulls com taronges i després de parlar una mica més d’on som i de perquè estem allà, no ens acomiadem d’ells fins que ens expliquen com arribar al riu i on banyar-se.

L’endemà, ens llevem d’hora i comencem a camiar en direcció al riu Yambubara. Fa caloreta, però anem avisats: l’aigua és molt freda. No parem de repetir-nos “sentirem fred, però guanyarem uns minuts de vida!”. I un cop allà… Això sembla aigua del desglaç del Pirineu! Qui s’hi posa primer? No, jo no… primer tu. Va, qui s’hi posi primer té un massatge a l’altre. I pam! En Carles guanya, però fent uns crits de nenaza (hehehe). I al final, què més dóna? Els dos ens hi hem posat i esperem haver arreplegat uns quants minuts més de vida! 😉 Més tard, descobrim, també navegant per Internet, que no és la fredor de l’aigua la que fa allargar la vida, sinó els minerals que contè que preveuen l’osteoporsis i el colesterol.

Després de la bona remullada, tornem al centre del poble. Aquest cop ens trobem un gatet. L’Emilio, que té una botiga de roba de segona mà i va viure uns anys a Barcelona, ens explica que és un gat del carrer i que té 17 anys. Fins i tot els animals tenen una esperança de vida llarga a Vilcabamba!