Són les 4 del matí i sona una música de timbals a la comunitat kichwa Machakuyaku. És el despertador pels nois i noies de secundària. En plena selva amazònica les comunicacions són complicades i els alumnes han de fer un llarg camí per arribar puntals a l’institut a la ciutat principal, el Tena, a uns 30 km. A les 5 del matí comencen a caminar 30 minuts en direcció a la via principal per poder agafar un autobús que els portarà fins a l’escola. Si tenen sort agafaran el primer, però si va ple, hauran d’esperar el següent. L’objectiu és arribar a les 7 a la primera classe.

Abans de sortir de casa, però, seuen tots junts en família i parlen dels somnis que han tingut aquesta nit i sobre com pensen afrontar el dia mentre beuen una tassa de wayusa.  És un herba medicinal antioxidant i amb cafeïna que dóna l’energia necessària per començar el dia en plena forma. La cerimònia del tè de wayusa és una tradició que fa centenars d’anys que se segueix i és molt important per a les comunitats indígenes. Un altre essencial de l’esmorzar kichwa amazònic és la chicha de yuca, un fermentat que també dóna molta energia pels almidons que conté aquest tubercle. Depenent dels dies de fermentació agafa un grau d’alcohol força important. En aquest cas la beguda es guarda per ocasions importants. Amb la wayusa i la chicha ja pot començar el dia a Machakuyaku.

En Roberto obre l’escola de primària de la comunitat a les 7 del matí. Acull 40 alumnes d’entre 3 i 12 anys en només dues aules: grans i petits. Els primers en arribar són la karen i en Juan, els fills de 5 i 3 anys de la Carmensita, que avui marxa d’hora a recollir uns turistes (nosaltres) que volen descobrir la comunitat. S’acomiada ràpid del seu home, que caminarà una hora fins arribar als camps de blat de moro on ha de treballar i tornarà puntual a les 12 per recollir els nens de l’escola.

La Carmensita ens recull a l’entrada del poble, ens presenta la Rita, la seva germana, que s’encarregarà de cuinar-nos els dos propers dies, i ens instal·la en una cabanya tradicional, on passarem la propera nit.

Ens espera un dia complet. Ens calcem unes botes d’aigua i comencem amb una caminada per la selva fins a una cova sagrada, la cueva de los duendes. El terreny està enfangat i la vegetació és molt abundant. La Cris li explica a la Carmensita que li fa por topar-se amb una serp i ella li diu que just fa dues setmanes una culebra verde va mossegar la seva germana, però que les herbes medicinals la van salvar. De fet, afegeix que no és estrany veure serps als voltants de la comunitat, Machakuyaku significa culebra d’aigua. La Cris li diu que aquesta informació preferia no saber-la i ella, no sabem si per tranquil·litzar-la o sincerament, li diu que estigui tranquil·la, que ara fa massa calor per les serps i que estan dormint, que surten a caçar a partir de les 5 de la tarda. Després de mitja hora de camí arribem a dalt d’una muntanya on tenim unes vistes impressionants que ens permeten fer-nos una idea de la immensitat de la selva. Mitja hora més tard ens acostem a la cova i la guia ens demana fer silenci. Segons sembla, quan la visiten desconeguts, pot enfadar-se i provocar forts vents i pluges. Abans d’entrar, la Camensita ens treu les males energies fregant-nos unes plantes al cap i demana permís al chaman de la cova per entrar. A dins, ens explica que la cova va ser casa del seus ancestres i que si una persona vol ser chaman,  ha de visitar-la sola per agafar-ne els seus poders. Potser ella ho farà,  ens diu!

Mentre nosaltres sortim de la cova, el seu home recull els nens a l’escola i els porta a casa els avis perquè la Karen té mal de panxa. El pare de la Carmensita ha investigat les plantes medicials tota la vida i té remeis per tots els mals. Segons la Carmensita ha curat càncers i infeccions de tot tipus i hi ha metges alemanys que treballen amb ell per col·laborar en tractaments de malalties. Nosaltres tenim els nostres dubtes, però ella en parla molt convençuda…

Desfem el camí i la guia ens explica els beneficis de les plantes que hi ha a la selva. A part d’utilitzar-les pels refredats, pels mals de panxa o pels mals de coll; també les fan servir per dolències ben curioses. Hi ha la leche leche, una planta que l’ultilitzen perquè els homes no siguin molt faldillers, o el palo tigre, les fulles del qual es fan bullir en 10 litres d’aigua i s’hi banyen per eliminar els ensurts, per exemple, quan s’ha tingut un accident. O les ortigues que a més de fer-les en infusió per les infeccions d’orina, també les utilitzen per castigar les persones que roben fregant-los la planta per tot el cos. El lema indígena és clar: no mentir, no robar i no ser gandul.

Quan arribem a la comunitat, la Rita ja ens té preparada una sopa de vegetals i un arròs amb seco de vaca. Aquí es dina ràpid i es torna a la feina. Nosaltres ara, visitem la mare de la Carmensita,  que a part de cultivar, també viu de fer artesanies. Fa unes polseres precioses elaborades a base d’elements vegetals, fins i tot el fil s’extreu de les fibres d’una planta molt resistent. De regal, ens fa una vaporització de plantes medicinals per desintoxicar-nos. A la Cris també li neteja les ferides de la caiguda en bici que va tenir a Baños. Sortim d’allà com nous, i mentre tornem, la Carmensita segueix ensenyant-nos plantes medicinals.

  Li posem cara a l‘ayawaska, la tercera planta important en la vida dels indígenes. En aquest cas és una planta al·lucinògena que els kichwa prenen en moments crucials de la vida abans de prendre decisions importants. Segons la seva creença, ajuda a guiar-te i a veure el futur. És una planta que es prèn en infusió i sempre amb la companyia d’un chaman, que és qui té els poders per interpretar les teves visions (o al·lucinacions). Aneu amb compte perquè hi ha agències que ho promocionen com a experiència a fer a la selva i s’han donat casos de turistes que han mort. La Carmensita ens explica que la primera vegada que en va prendre va veure una casa amb llum, on tothom hi anava plorant. Un mes després, va morir el seu cosí. Segons el chaman, la Carmen va veure la casa del seus tiets i tota la comunitat anant a donar el condol.

Amb aquesta història, s’ha fet fosc quan arribem a la comunitat i, puntal, la Rita ens té el sopar preparat. Sopa de yuca i arròs amb seco de pollo. Mentre sopem tots quatre, repassem el dia i en traiem una conclusió: els kichwa amazònics basen la seva vida en les plantes que els dóna la selva, però n’hi ha tres de crucials: la wayusa, la chicha i l’ayawaska.

Com arribar a Machakuyaku?

Si voleu visitar aquesta o una altra comunitat, us aconsellem que contacteu amb l’associació Ricancie, de turisme comunitari. Ells us organitzaran una ruta a mida en funció de les vostres necessitats. Com que no es tracta d’una agència, sinó d’una assocació sense ànim de lucre, els diners que pagueu s’invertiran en millores en la comunitat.
Nosaltres volíem conviure amb una comunitat i ens van oferir aquesta opció que ens va encantar. La gent de Machakuyaku ens va tractar de fàbula. Padrachu, Carmensita i família!