***Si cliqueu al enllaços trobareu tota la informació pràctica pel vostre viatge a Perú.
Creuem la frontera des d’Equador i el primer que ens passa és que hem d’ajudar a l’oficial a configurar la impressora perquè ens pugui imprimir la validació i poder entrar a Perú. Al cap d’uns 45 minuts ja estem legalment dins del país. D’aquí a San Ignacio amb cotxe.
A San Ignacio arribem i tenim el primer malentès. El taxista no ens deixa a la porta de l’Hotel. 😒 Després d’unes queixes ens hi porta…
Per anar cap a Cuispes, flipem amb el nostre conductor que es creu Schumacher… i va a 120 km/h en una carretera de doble sentit esquivant pedres a la calçada. Quan ens queixen ens diu que “aquí nos conocemos todos” 😅 Un mototaxi, taxi, taxi i mototaxi més tard, per fi arribem a Cuispes.
A Cuispes estem amb el Jarvik, la seva mare (ell porta la Posada de Cuispes i ella fa de cuinera) i el seu gos Tapsi el seu gat Sasha (un mascle amb nom de femella). Estem regalats 😁. El dia següent fem la ruta de les cascades gegants amb un guia i una noia de Lima. Veiem 3 cascades: Medio Cerro, Cristal i Yumbilla (WOW!). Per veure Yumbilla millor ens juguem la vida inútilment creuant part de la cascada sobre tres troncs mal posats i un cable d’acer per ajudar-te. Però quan ho analitzo bé m’adono que caure no és només mullar-se. Caure = que t’arrossegui la corrent i caure per l’altre salt d’aigua. ☠ Ens va agradar, tot sigui dit… L’endemà decidim fer l’excursió que et porta a la darrera caiguda de Yumbilla, per un camí que segons un dels membres de l’organització de turisme de Cuispes són 20 minuts caminant. MEEEEC! Aquí ens enfadem perquè són de 2 a 3 hores i no teníem pensat caminar tant el dia després de l’excursió principal. A més la guia que ens toca no vocalitza, no parla gaire castellà (no ens entenem!) i només fa que dir-nos que queda “una subidita namás“. ERROR! La pujada és fins arribar a la caiguda de la cascada, és a dir, tot el camí! 😒 Bé, al final val la pena, però és una altra mala informació peruana! Per a colmo (“és es colmo!”) arribem quasi 2 hores abans del que havíem pactat amb el mototaxi que ens ha dut a l’inici de la caminada, ningú té senyal de telèfon o saldo i no podem dinar a enlloc mentre esperem el mototaxi. Al final, podem compartir un altre mototaxi amb una professora. Un altre show perquè el conductor la deixa primer a ella i ens diu que ella ja ha pagat la seva part del viatge, però ens vol cobrar més del que ens ha costat la pujada. Resulta que ens estava enganyant perquè aquella senyora era la seva dona i, és clar, no pagava! Un cop superat aquest tràngol (li acabem pagant la meitat del que demanava) i cap a la següent discussió. Un colectivo on ens diuen que ja té el mínim de passatgers per sortir, però el conductor decideix que no, que no surt fins que estigui totalment ple. Cap problema, sabem que funciona així, però que ens ho diguin des del principi, que no ens enganyin (“que nos digan la verdaaad!”) parlant de mínims i tonteries! Crec que arribem a Chachapoyas sense cap més incident.
A Chachapoyas tot bé a part dels poblemes amb Claro, la companyia telefònica (que ens registren amb el nom d’un treballador), amb l’òptica (que ens vol vendre un líquid de lentilles de mostra) i amb els entrepans del darrer dia (que ens en posen un menys dels que demanem i no ens n’adonem fins que estem a l’estació de bus). I ❤ PERÚ.
El trajecte a Kuélap val la pena perquè podem gaudir del poble dels Sachapuyos, unes restes amb unes 500 cases alguns temples i unes vistes impressionats. L’explicació del guia val la pena en part, perquè a vegades se li gira la castanya! El millor de tot és que no estava massificat, cosa que passarà un cop el telefèric es posi en marxa. A Chachapoyas ens abonem al Cafè Fusiones ☕, però també fem un bon ceviche al Botán del Tayta.
El camí de Chachapoyas a Trujillo té moments molt divertits 😣. Un bus amb els cinturons de seguretat trencats i una hostessa que diu que no treballa al bus on ens està servint… Al final aconseguim que ens canvïin els cinturons amb la tàctica “no nos moveran”.
A Trujillo, ciudad sin ley, jo estic cagat perquè em penso que ens robaran, segrestaran i tirotejaran cada hora, però al final sembla que el centre i les zones turístiques són molt segures. Fem un tour organitzat d’un dia per Trujillo i la visita als temples Huaca del Sol y de la Luna és súper interessant, perquè veiem antigues construccions Moche. En canvi, la visita de la tarda a Chan Chan és menys espectacular perquè tot està reconstruït (70-80%). Val la pena parar a Trujillo.
Cap a Lima, anem en un Cruz del Sur ultra modern sense incidències (per fi!). Un cop arribats anem cap al nostre hotel i comencem la ruta de metges Cris (que s’ha de fer una prova per l’accident de bici que va tenir fent la ruta de les cascades de Baños) i buscar la solució per la Gopro xunga que se’ns va espatllar a Galápagos. Perdem molt de temps, però oju! que nos quiten lo bailao!, que ens fotem uns homentages culinaris al Barra Mar i a l’Ache que flipes. Per cert, Miraflores interessant (força europeu) i Barranco molt maco. Llàstima dels Free Walking Tour que són força penosos… Ah! El centre de Lima bé, recordo el gat ulta carinyós i poc més…😀 Ah, i recordo el bus infernal (ple de penya), com de complicat va ser comprar el bitllet i les 1.000 visites al Compu Palace, per comprar la Sony Action Cam. BUFFF! D’aquí, cap a Cusco! ✈️
Arribem a Cusco i primer pensem que moríem a l’avió, perquè tela amb les muntanyes del costat de l’aeroport! 😱 Més endavant coneixem un pilot que ens explica que és un dels aeroports més perillosos per la proximitat amb les muntanyes. L’hotel Niños està molt bé, però el personal psé, psé… Vam fer un FWT, ara sí, molt interessant (amb en Richard), on vam recórrer el mercat, carrers, un antic temple… i ens fam fer uns selfies amb alpaques i llamas. En l’aspecte culinari, Orgànica molt bo, però el 10 se l’endú el Chicha. on celebrem els 35 de l’avi Carles (amb cançó d’aniversari de l’staff del restaurant).
Recorregut per les restes arqueològiques de TamboMachay, Puc Puccara, Secsi Woman 😂, Maras, Moray… amb la pick up (Com visitar el Valle Sagrado en cotxe). Momentassus com recollir la Délia i l’Alícia per dur-les al mercat d’Urubamba (i que ens convidin a dinar a canvi del favor) i com quan vaig ajudar la Marina a acabar de recollir la sal a les salineres. Ens demanava propina per fer-li una foto i va acabar volent pagar-nos per haver-la portat a casa després de la feina. Aquí vam conèixer la Sinaí i en Daniel, de Mèxic, i vam anar a les festes d’Ollantaytambo. Conèixer la vida quotidiana del Valle Sagrado va molar i molt!
Machu Picchu. Comencem bé, amb la panxa feta una drama després d’haver fet un sopar contundent la nit abans. 😖 Pensem que fer 7 hores de trajecte en mini van seran matadors, però per “sort” la movilidad es retarda 45 minuts, temps suficient perquè el nostre estómac acabi de digerir el lomo saltado d’ahir. Quan pensem que ja estem de camí, una vegada més l’horari peruà IN ACTION. Ens quedem aturats a no se sap on durant 20 minuts més. GRRRR! No iniciem mai la marxa o què?! Per resumir, arribem a Santa Teresa amb retard i enlloc de fer la parada per dinar (portem entrepans perquè ningú ens ha dit que hi hauria parada) compartim taxi amb dues noies (Venzuela i Uruguay) per arribar com més aviat millor a la hidro. Aquí el pirata de taxista ens estafa (ens diu un preu final que després resulta ser per persona), però bé, comencem per fi la caminada al costat de les vies del tren (ens trobem al Pol BTW). La caminada es fa sense incidències, no és gens dura i és relativament agradable. Per cert, en ocasions sembla les Rambles en hora punta.
A l’arribar a Aguas Calientes, dutxa, birra i sopar. Després al llit que l’endemà matinem… I tan que matinem! La Cris es torna boja amb el canvi horari i es desperta a les 12 AM pensant que són les 6 AM i que hem fet tard per pujar al Wayna. 😠 Agafem el bus de les 5.45 després d’una hora d’espera sota alguns moment de pluja. Et voilà! Unes quantes curves després arribem al Machu Picchu. WOW!!! No triguem ni un segon (bé, potser si) en pujar al mirador de la “caseta del guardián” per fer-nos la foto de rigor, diem varies vegades “kamacu” i enfilem cap a l’entrada del Wayna Picchu. Una bona pujadeta té la muntanya del dimoni… 😈 però les vistes sobre el Machu Picchu bé valen l’esforç. Millor encara quan els núvols se’n van i podem veure les restes en tot el seu esplendor. I momentassu quan la Cris em dóna un muffin + espelma per celebrar els meus 35.🎉🎉 Després toca baixada, volteta pel Machu Picchu, busquem un lloc on dinar i contractem un guia. Molt bé, molt interessant l’explicació i uns soles molt ben amortitzats. Unes quantes hores després i unes mil fotos més tard tornem a Aguas Calientes però abans fem 200 fotos més just quan hi ha menys gent. Aquí trobareu 15 recomenacions per visitar el Machu Picchu. A Aguas Calientes, la mateixa rutina: sopar – birra – dormir.
I l’endemà, esmorzar i cap al tren direcció Ollantaytambo, on passem 4 dies de relax més visita a les ruïnes (amb els urugayans i els mexicans). Ah! També visitem Huilloc, un poble molt andí del qual hem de tornar amb camió i la companyia d’unes nenes ultracatòliques que no paren de fer-nos preguntes sobre Déu que no sabem respondre! 😂
De tornada a Cusco, més relax, fent blog i fotos a l’Alfredo’s i ara si, aconseguim sopar al Cicciolina i descobrint la crèperie La Bohème. Quines crepes més bones! 😋 Moment surrealista quan de sobte apareix un ser de llum, només pocs privilegiats poden veure’l. L’acompanya una estela misteriosa. Sembla que acabi d’arribar d’Andròmeda o des de Raticulin. És en Jesús, una català afincat a Cusco que ens il·lumina amb les seves teories d’extraterrestres i ovnis. Per ell, els veritables creadors de l’imperi inca. Ens tanca a casa seva (amb unes vistes espectaculars de Cusco des del barri de San Blas, molt pintoresc) durant més 3 hores explicant-nos teories, però casualment no té proves de cap. Quan aconseguim escapar, ens cau la tempesta de llamps i trons més espectacular que hem viscut mai.
El següent destí és casa Félix. Bus de Cusco a Juliaca – moto taxi a una altra terminal – colectivo a Capachica – mototaxi (+estafa) i arribem! En Félix és un home molt simpàtic amb un allotjament encantador (fred, això si!) Allà ens trobem uns holandesos i l’Emilie i en Ben. Fem una excrusió en barca fins a uns Uros “reals” i pugem a la part més alta de la península de Capachica. Quines pujades… OMG… A 4.000 metres d’alçada tot s’ha de fer amb calma. Deixem en Félix per anar a Taquile on trobem més pujades interminables, però val la pena per veure com aquesta gent es capaç de teixir mentre camina i per descobrir l’origen català dels seus vestits (probablement l’única cosa verídica que ens va explicar en Jesús…).
I per sortir de Taquile…. UFFF…. arriba un dels pitjors moments que hem viscut durant el viatge. Quasi ens enfonsem amb el vaixell! Maleït capità d’aigua dolça inèpte i tripulació encara pitjor!! Per sort arribem a terra ferma i directes cap a l’hotel per intentar oblidar el mal tràngol. Final amb traca del nostre pas per Perú.
