Després del canguelis que passem en el vaixell del Titicaca, vam escollir la manera més segura de creuar de Perú a Bolívia, i decidim anar amb l’Air Force One dels autobusos, amb el Bolívia Hop. No estàvem per més ensurts després d’escoltar tantes històries d’autobusos accidedentats i conductors borratxos!
La primera parada a Bolívia va ser Copacabana, que pel nom ben bé podria ser una ciutat brasilenya jeje. Copacabana no té gaire de l’altre món, bastant turística la veritat, i principalment la fem servir de base per creuar cap a l’Illa del Sol.
L’illa del Sol és una passada quan no hi turistes. Molt tranquila i amb una de les millors postes de sol que recordem, amb la superlluna de 2016 sortint per darrera, tot un espectacle. Molta gent que visita l’Illa del Sol la fa en una dia només, però la veritat que val molt la pena passar-hi una nit, per dos motius: veure el cel estrellat sobre el llac Tititcaca i per la tranquilitat que s’hi respira quan es pon el sol!
Allà vam sopar una de les millors sopes de quinoa, de la qual tenim la recepta apuntada en algun paper… pero troba’l ara! Però les dades clau són quiona i orenga. Cris!! Torna-la a fer! A l’illa del Sol ens van tractar molt bé, tot i que el guia ens va cobrar el doble del que havíem pactat perquè segons ell, el preu que havíem pactat era per persona, grrr!
L’endemà vam marxar en un altre ferry, però per sort, aquest no va patir cap inconvenient! Ah, allà vam conèixer a la Berta, a una parella de mallorquins i a la Jade (que va resultar ser una model internacional, flipa).
El camí de Copacabana a la Paz és un pal d’hores de bus. El moment més surrealista és quan posen el bus en una espècie de cutre ferry per als busos que sembla que s’hagi d’enfonsar d’un moment a l’altre xD. Un cop arribats a la Paz, estem una mica cagats perquè no sabem on ens deixarà el bus, però al final, súper eficients, ens deixen just al davant de l’hotel. L’endemà fem un FWT una mica fantasiós per part de les dues noies que el fan, però que ens obre camí per poder recórrer la Paz i els seus mercats amb més coneixement. Als mercats coneixem la Marta i la seva botiga d’amulets, que después comprovem que no serveixen per res, perquè la Cris s’esquinça el peu (meeec, falla el de la salut) i perquè ens roben 4.400 euros de la targeta VISA (meeeec, falla el dels diners). També coneixem en Lizardo, amb qui compartim la ruta dels funiculars de la Paz.
Al vol de la Paz a Sucre coincidim amb la dona d’un exministre del govern anterior a Evo Morales i no està molt contenta amb l’actual president. De fet, molta gent sembla que està en desacord amb Evo, per exemple amb la repetició de referèndums per poder ser reelegit, ja que no va sortir com ell volia (va guanyar el no). Abans de passar al capítol Sucre, recordem el moment calces perdudes de la Cris a l’hotel de la Paz, que vam fer una laundry i les van portar a una altra habitació xD
Sucre, quina meravella! Quin canvi amb la Paz, quin ordre! Cases blanques, clima suau, ambient europeu… Aquí fem ruta de museus i esglésies, parc cretàcic, miradors… som valents i mengem al mercat i… no ens passa res!! Aquí tot va bé excepte per la febrada que pillo després de passar un fred de por en un dels miradors. Ah, i un altre moment per a recordar és quan els hi “hackegem” la WiFi als de l’hostal per tenir tot l’ample de banda per a nosaltres je je je.
De Sucre a Potosí anem en taxi compartit. Encara que li diem al paio que vagi lent, creiem que es fot uns “lingutassus” entre parada i parada, perquè cada cop va més ràpid i més ràpid. Arriba el punt que discutim fins i tot amb la resta de viatgers, perquè ells diuen que “el chófer ya sabe lo que se hace”.
Potosí a mi personalment m’agrada gaire comparat amb Sucre. És una ciutat decadent sense cap mena d’encant. Té molta història però la ciutat en si no em transmet res en especial. Potser la part més anecdòtica és anar al Caldea de Potosí, uns banys termals al ritme de reguetón a tota castanya, molt curiós!
De Potosí marxem en bus cap a Tupiza, amb moltes ganes de començar el tour pel Salar d’Uyuni. Com que encara estavem cagats sobre la conducció dels bolivians, decideixo oferir-li una propineta al conductor del bus perquè vagi més a poc a poc, i la veritat que funciona!! Anem súper tranquils, cap incidència… fins que després de 4 hores de viatge, just al cap de 5 minuts de baixar del bus, la Cris va i es fa un super esguinç al peu que pensem que se l’ha trencat! 🙁
Això ens fa canviar una mica els plans, perquè no podem començar el tour pel Salar el dia següent, i perquè hem de buscar un metge local que pugui mirar si el peu està trencat o si és un esguinç només. Bé, trobem el metge, però és una mica precari! Jo pensava que solucionaria el problema amb un serrutxo tallant el peu a l’alçada del genoll xD Però bé, li fan una radiografia a la “vieja usanza” i surt que no hi ha res trencat, però que té un esguinç d’un parell de collons 🙁
En aquest punt del viatge, decidim posposar el Salar d’Uyuni uns quants dies per què la Cris pugui descansar el peu i fer el repòs més absolut per intentar accelerar la recuperació, però com que l’esguinç va igualment per llarg, decidió començar el tour tres dies més tard, ja que també pot anar descansant el peu dins del 4×4.
El tour pel Salar d’Uyuni està genial, la veritat que és molt recomanable fer-ho des de Tupiza, i a poder ser amb l’empresa Los Salares, i millor si ho podeu fer amb el Segundino i la Porfidia, que són un matrimoni on ell fa de conductor i guia i ella de cuinera. Quina combinació més perfecta, i quins àpats més bons ens prepara la Porfídia, per favort!!! El tour és espectacular, amb uns paisatges i uns colors increïbles, i sobretot, stem bastant tranquilets perquè quasi sempre som els primers en arribar als llocs i no ens trovem a d’altres turistes.
Com que soc molt drópol, no sabia ni la meitat de coses que acabaríem veient al Salar. La llacuna colorada, la verde, els flamencs, els banys termals, el desert de Salvador Dalí… és una matada de recorregut en 4×4 però val molt la pena. I a diferència d’altres tours, el plat fort el deixem per al final… quan arribem al increïblement gran Salar d’Uyuni per veure la sortida del sol (matinem un munt!), però tot i la dificultat de la Cris per pujar pel camí que va cap al mirador (crec que tardem uns 30 minuts per fer un recorregut que fàcilment es fa en 5 jeje), veure sortir els primers rajos de sol en l’horitzó del Salar ens deixa bocabadats! Despes d’això, uns altres 30 minuts de baixada xD, un bon esmorzar, i la obligatòria parada per intentar fer fotos jugant amb la perspectiva… fotografies que he de dir són més complicades del que em pensava en un principi xD
Si deixem a banda les mil hores de cotxe, el Salar d’Uyuni és genial. L’únic punt negatiu és el trànsfer des del poble d’Uyuni fins a la frontera amb Xile, que ja no el fem amb el Segundino i la Porfidia, sinó amb una empresa de merda, un conductor cafre que mira el mòbil mentre condueix, i on ns donen rantxo per sopar i pa sec i melmelada per esmorzar al dia següent, sense comprar que passem la nit amuntegats com a bestiar. Quin bon bussiness que tenen muntat! Com us expliquen aquí, pregunten molt sobre les allotjaments i el tipus de tour quan contracteu.
