Cerro Negro, sandboarding al volcà més jove de Centre Amèrica

Stromboli va ser el nostre primer contacte amb els volcans i ens va atrapar. Després de visitar Sicília i les Eòlies, teníem clar que volíem tornar a trepitjar volcans. En part per aquest motiu vam escollir viatjar a Nicaragua, un país que té ni més ni menys que 19 volcans!

Comencem pel Cerro Negro, el volcà més jove de Centre Amèrica, format el 1850. Arribem a l’entrada de la Reserva Natural Complejo Volcánico Pilas-El Hoyo amb el nostre flamant Suzuki Jimny, després de conduir més d’una hora i mitja sobre terra volcànica.

Per entrar al parc has de passar per una caseta on pagues l’entrada i des d’on pots contractar excursions amb guia. Els més atrevits també podeu llogar la taula o trineu per baixar el volcà fent sandboarding. Després d’assegurar-nos que no cal surfejar dret per baixar, nosaltres ens animem. Amb la taula a sobre i guants, ulleres i mono protectors per la sorra enfilem el camí cap al cim del volcà.

Només pots fer l’activitat acompanyat d’un guia especialista. Com ens recomanen l’Oscar i la Diana de l’Hostal Belinche de León, nosaltres optem per contractar-ho directament a la caseta del parc, ja que està gestionada per una cooperativa que domina a la perfecció la zona. La pujada és constant i força empinada, però en menys d’una hora som a dalt.

Les vistes des del cim són impressionats. Veiem perfectament la serralada de volcans que travessa Nicaragua. Don Jorge, el nostre guia, ens explica que s’hi divisen el Telica, l’Hoyo i el Momotombo (el més icònic de Nicaragua per la seva forma de con gairebé perfecte). Des de dalt també veiem els cràters del Cerro Negro, alguns fumejen sempre, perquè diuen que el Cerro Negro és un dels volcans més actius del país!

Don Jorge també ens explica que hi ha molta gent que hi arriba amb excursions organitzades des de León, sobretot americans. De fet, nosaltres compartim part de l’ascensió amb un grup de 20 americans que ronden la vintena. Segons Don Jorge, l’únic objectiu d’aquestes empreses, que porten el seu propi material, és vendre l’aventura de la velocitat, però amb poques explicacions de seguretat. El Cerro Negro és famós perquè el 2002 es va batre el record de velocitat de baixada amb una mountain bike. A 172 km/h!!!!! Nosaltres (sobretot la Cris) volíem exactament el contrari, algú que ens expliqués com frenar en cas d’accelerar-nos massa. I Don Jorge ens explica a la perfecció com dominar la taula.

Des de dalt, la sensació és la mateixa que just abans de baixar una pista d’esquí (blava pel Carles, vermella per la Cris i negre pel color! XD). La Cris està acollonida i més després que Don Jorge ens expliqués que cal anar amb compte perquè hi ha gent que s’ha trencat una cama baixant (o “quebrados”, com n’hi diuen ells) i que l’accés per a les ambulàncies no és fàcil. Però un cop comencem a baixar, amb les indicacions del guia, és tot molt fàcil, i realment pots controlar la taula al teu ritme.

En 5 minuts som a baix! I després de l’experiència pensem: “Llàstima que per tornar a baixar hauríem de tornar a fer una hora de pujada…!” I tu? T’animaries a baixar el Cerro Negro amb taula?